a terra

o



Comentaris tancats a a terra

habitació vermella 2

no és tant difícil entendre-les, si es vol…

 

Jane Eyre – Episode 2 (Part 1/7)

ni tan sols és difícil mirar de poder-nos entendre nosaltres mateixos… 

 



Comentaris tancats a habitació vermella 2

habitació vermella

mai

res

vermell 

 

 

Jane Eyre – Episode 1 (Part 1/7)



Comentaris tancats a habitació vermella

No name

 

[@more@]

Comentaris tancats a No name

ho tornarem a intentar

tornarem a lluitar, tornarem a sufrir, tornarem a vèncer!!!

 

Bé, de fet farem la darrera intentada. després d'un munt de dies de mal funcionament de blocat… torno a fer un acte de fè i ho provo.

 

 Kaftwerk.

Un grup alemany amb 30 anys de fer bolos.

Radioactivity, va ser un disc que en el seu moment em va emplenar tardes de capdesetmana entre cerveses, cigarros de riure i ximpleries variades.

 

 

[@more@]

1 comentari

Decebut

Estic decebut amb bloc.cat

 

Entenc perfectament que quan es fan canvis cal fer ajustaments… i entenc que és un servei gratuït i que no es pot exigir res que no t'hagin promès.

 

Però tant costaria enviar un missatge a cada blocaire explicant què passa i si es solucionarà o no?

 

Suposo que la majoria que tenim un blog aquí el tenim aquí precisament per un tema de sentiment.

 

Anem malament si els sentiments no es cuiden. 

[@more@]

Comentaris tancats a Decebut

El dia pot començar bé… però sempre hi ha un fill de puta per carregar-se’l

Em cago en la mare que va parir els advocats i en la seva integritat professional.

Hi ha coses que clamen al cel!

I una d'aquestes és que algú s'aprofiti de la seva professió per perjudicar directament una altra persona.

Sí, ja sé que la fe cristiana diu: perdonal's perquè no saben el que es fan…

Però, què vols, és superior a mi…

Si un carnicer et diu que et ven porc i en canvi t'està venent gos… i deu haver algú que s'ocupi de parar-li els peus, no?

Si una perruquera et posa un tint bonííííiíííssim que et deixarà els cabells suaus i sedosos, i en canvi tels crema i et deixa fet/a una piltrafa, es pot reclamar, no?

Però si un/a advocat/ada… (perdoneu que vigili les formes tractant-se d'aquest tema)… aconsella a una clienta que pugui posar una demanda de "divorci" contra la seva parella estable amb qui, l'esmentada clienta, no està casada ni ho ha estat mai… això com se'n diu? a on reclames? Com pot algú aconsellar una demanda de divorci a qui no està casat? No és el mateix que aconsellar una demanda laboral contra una empresa on mai has treballat?

I suposant que reclamis, i que algú amb poder cridi a l'ordre a aquest /a "professional" … què farà? posar-lo 10 minuts cara a la paret? fer-li copiar 100 vegades a la pissarra "no ho faré més"?

Com deien a Còrdova, on vaig viure alguns anys… "en este mundo no hay justícia, y en el otro…ya veremos".

 

No me'n puc estar de posar el pitjor vídeo que he trobat sobre advocats… sí ja ho sé, el paio no sap explicar acudits, els acudits no són els millors i a més és llarguíssim………… però l'he posat pels advocats que es llegeixin això: 

 

[@more@]

2s comentaris

La mort d’un viatjant

Aquest matí, quan encara es podia respirar, he sortit al carrer net i polit a fer la meva feina.

La meva feina és una feina de carrer.

Abans en deien viatjants, ara en diuen comercials. Els d’abans i els d’ara, tots, vagin a sou o a comisió, saben, sabem què representa vendre.

Com totes les feines, vista des de fora, sembla una cosa i després n’és una altra. Aquesta, que és una de les que millor conec, és una feina dura. I no és dura perquè treballis al carrer faci fred o calor (també ho fan els paletes), ni perquè la gent et vegi d’entrada com un xerraire (també hi veiem els polítics), ni perquè no sàpigues mai si arribaràs a final de mes ni perquè passis moltes hores fora de casa (ens passa quasi a tots), ni tan sols perquè gastis molta sòla de sabata … no, no és per això.

Bàsicament és dura, perquè cada dia, durant tota la jornada, dorant cada hora del dia, durant cada minut de cada hora has d’acceptar que et diguin: No!

Estadísticament està comprovat, que quan "un surt a vendre" (no quan va a recollir comandes o espera en una botiga que li entri la gent, que és diferent), de cada 20 entrevistes, 19 et diran que no.

Els professionals, no cedim al primer no, ni al segon, i esperem al tercer. Sovint, només la meitat dels 19 arriben al tercer no.

Però per fer 20 entrevistes, cal trucar a 30 portes. D’aquestes 30, 10 ja ni s’obren.

Perquè explico aquesta aburrídissima descripció de la meva feina?

Doncs, perque hi ha dies, com avui, que arribes net i polit i amb la millor predisposició de no enganyar, de no enredar, de ser amable, i a la primera porta del dia… hi trobes una persona que et trenca els esquemes, que et deixa com un drap brut i que pràcticament t’insulta…. per fer la teva feina.

I quan fa 20 anys que la fas… ja hauríes de saber , i de fet ja ho saps, que aquestes coses passen. Però hi ha dies, que la primera bufetada és suficient per despertar tots els fantasmes.

Avui: Death of a salesman. Per a l’obra d’Arthur Miller. Dustin Hoffman en va protagonitzar una peli excelent (però depresiva a tope): Muerte de un viajante.

[@more@]

Comentaris tancats a La mort d’un viatjant

Maletes, segona part

Fa un mes i mig, creia que hauria de preparar les maletes.

Ara sé que de moment, no sóc jo qui les prepara. Si més no, no pas les maletes físiques.

De fet, cada dia desapareixen coses de casa. Ara, uns llibres; després, una vaixella, uns coixins, uns CD’s.

Mai he sigut gaire endreçat pels papers, pels diners, per les pertinences. I, ja posats, no m’hi tornaré ara mateix de la nit al dia.

I no tinc ganes de barallar-me més. O potser hauria de fer-ho de barallar-me?

De fet, només recordo una o dues baralles en 15 anys, (baralles dialèctiques, eh?)… discusions, unes quantes més, però no gaires, posem que 6 o 7.

No. No em barallaré ni tornaré a discutir. Ara, perquè no vull. Després perquè no hi haurà ocasió.

Massa temps, fa massa que dura aquest procés. Sovint, quan les parelles es separen, n’hi ha prou amb un cop de porta i el malviure es va covant en la distància. Jo, com sempre, fent les coses al revés.

D’entrada el malrotllo, el cop de porta hi serà igual i el malviure es covarà.

"Porqué todos los finales, son el mismo repetido…" diu en Sabina.

Tot perdent-se mica en mica… aprenent a odiar cada dia, mossegant-te la llengua cada dia, fent-se llarga i trista l’espera cada dia.

He començat a fer les maletes mentals. I he incorporat enganxines que no pesen, que fan més lleuger el moment de carregar l’equipatge:

[@more@]

1 comentari

La banda sonora – Hotel California

melanconia, tendresa… una versió que no havia sentit:

[@more@]

2s comentaris