La banda sonora – Tangerine Dream

Un altre grup sinfònic kanyero per akells anys: Tangerine dream:

[@more@]



2s comentaris

La banda sonora – Deep Purple

Si hi va haver per a mi una sensació de rock, aquesta va néixer amb aquesta cançó:

Va ser un abans i un després….

[@more@]



Comentaris tancats a La banda sonora – Deep Purple

Mai en saps prou!

Fa una estona, m’he deixat anar i he escrit un post fantàstic i llarguíssim que m’ha quedat rodó.

Quan he anat per publicar-lo…. ai làs! Resulta que blocat ja m’havia desconnecctat!

Quins collons, he pensat! Hi ara com ho recuperes?

Doncs no hi ha recuperació.

Si demà torno a inspirar-me… abans el faré en word… i copy-paste.

Kem passin a mi akestes koses………………………………kins cullons!

Després em queixaré ke les dones no tenen previsió!

[@more@]



Comentaris tancats a Mai en saps prou!

Malaltia o mala llet?

De vegades em pregunto on és el límit que fa que una persona sigui considerada dolenta o malalta.

L’exemple més clar: un assassí en cadena… (per dir-ho d’alguna manera), un d’aquells que calcula i premedita els seus crims i els col·lecciona, és un malalt? o és dolent?

Un altre exemple: algú que afirma amb clarividència i amb tot el pes de la veritat (la seva) que uns fets objectius no han passat com diu tothom sinó com ell els veu… està malalt? o és dolent?

Jo m’he trobat amb un cas així els darrers dies. Diguem, per fer una metàfora, que durant els darrers dos anys la meva parella no ha rentat la meva roba cap dia, ni per equivocació. Diguem també, que jo no he rentat la seva perquè fa dos anys vaig cometre l’error de voler-ho fer i, sense fer-li mal bé la roba vaig tenir la gosadia de rentar alhora calçotets i camises. (Va ser la darrera vegada, us ho asseguro).

Aquest darrer paràgraf relata uns fets objectius: jo no li rento la roba i ella no me la renta a mi.

Però, i si en una conversa recent surt el tema i ella m’expresa amb tot el convenciment que fa "UN MES" que no em renta la roba?

Té amnèsia? té una malaltia més greu? o és mala bava?

Suposo que a aquestes alçades el tema ja no us interessarà gaire, però la discusió no va venir per la roba (que també és veritat) sinó per altres temes més importants.

Què passa quan algú nega la evidència? I no hi ha proves reals, perquè cap persona "assenyada" porta un diari de les seves activitats físiques familiars habituals? Doncs que és paraula contra paraula.

Però el que és més greu: qui nega la evidència perd tota la capacitat de ser considerat un interlocutor capacitat. És a dir, es tallen tots els canals de comunicació.

Si això és el que volen alguns del PP i la meva ex (que no és d’aquest partit -no penseu que se li ha encomenat-) obtindran la mateixa resposta:

senyor, perdona’ls perquè no saben què diuen! (però a mi que no em toquin allò que no sona!!!!!)

[@more@]

7s comentaris

Hipocresia, educació i mala llet.

Fa trenta (sí, 30!) anys no entenia perquè existia la hipocresia. Fa vint anys, volia no entendre-ho però ho anava veient una mica més clar.

Passa el temps, les persones en essència no canviem i en canvi ens acostumem a les pedregades, a les bofetades i a les alegries.

Acostumar-se ens fa tornar educats i civilitzats: sabem que indefectiblement, després d’una acció determinada esdevé una reacció acostumada. I poc a poc, anem aprenent a base de pals, quines reaccions ens resulten menys odioses i mirem de provocar, educadament, les accions que les determinin.

Fins que, "oh cielos!", tot se’n va a pendre pel sac perquè algú del nostre entorn decideix unilateralment trencar les regles del joc. I tu, que estàves tant plàcidament acostumat/ada (sobretot si ets Taure) a la quotidianitat… et trobes de cop que sense solta ni volta et comencen a vessar litres i litres de mala llet al damunt i no veus la forma d’aturar-ho.

Jo, no fa gaire, de fet alguns mesos llargs, vaig pendre consciència d’una certa invisibilitat. M’havia tornat invisible de mica en mica. Per a tothom. Tant li feia que anés a una parada del mercat, com a una institució de l’administració pública (excepte hisenda, és clar), o a una festa envaïda per multitud d’organismes humans exultants de luxúria: no em veia ningú.

Ara, de sobte, m’he tornat visible. Què ha canviat? El meu status.

Ara sóc aquell que la dona l’ha deixat, o aquell que ha deixat la dona, o aquell que ja se li veia venir, o aquell que pobre noi, o aquell que vols dir? si encara està bó!, o aquell que quina llàstima amb els fills tant petits!, o aquell que .. deu tenir un rotllo….

Tothom ha obert els ulls per mirar-me i fa dos mesos no em veien!

I jo em pregunto perquè estem tant necessitats de revertir les nostres misèries en els altres, perquè no podem ser simplement nosaltres per nosaltres, perquè encara no podem abandonar la hipocresia disfressant-la en educació per abocar la mala llet tant bon punt l’altra gira l’esquena?

Odio sincerament els/les xafarders/eres.

P.D.

us deixo un altra fragment musical… Genesis

I encara… un altre ben diferent, dels meus referents:

[@more@]

7s comentaris

Més banda sonora. Lluis Llach

Suposo que com a tans milers de catalans, tinc un deute amb Lluis Llach.

Lluis, si mai llegeixes això (que ho dubto sincerament), vull que sàpigues que sóc un pobre desgraciat que no et pot oferir res del que es considera important o joiòs en aquest nostre país i en aquesta nostra societat moderna, progressista i autocomplaent.

Només et puc retornar el meu sentiment d’amor. El que em vas enviar en cada nota, en cada paraula ben lligada. Només et puc oferir un plat a taula. I un llit, només en tinc un, on deixar-te reposar. A mi no em fa res dormir al sofà.

Si amb algú estic en deute, és amb en Lluis Llach. La resta de compositors, intèrprets, músics,… poden ser importants, força, poc,, o molt.

Però en Lluís va fer molt més malgrat no ho volés.

El cant de l’enyor. Com explicar l’enyor de voler dir un altre adéu serenament… és tant difícil, tant difícil estar serè quan cal dir adéu, que tot l’enyor et vé a sobre.[@more@]

Comentaris tancats a Més banda sonora. Lluis Llach

La banda sonora – Joaquín Sabina

En podia haber posat qualsevol altre…

Actualitzo … Per a mi, Joaquín Sabina és un dels més grans poetes vius, encara, en el sentit de saber ajuntar en poques lletres ben posades, un conjunt de sentinments dispersos i aglutinar-los.

Vull dir, que ell escriu, verbalitza i nosaltres, receptors, interpretem de forma tant diversa que és única.

Per a mi, això és poesia. com la ha fet en Lluís Llach, o l’Anna Belen, o l’Último de la Fila o Sau. I és tant vàlida, per a mi, com la de’n Martí i Pol o la de’n Carner.

Està dit.

Potser després hi torni hi ho modifiqui.[@more@]

1 comentari

Plorar

Aquestes darreres hores he llegit diferents blocs, sobretot de noies, que es senten malament perquè ploren.

Quan m’ha semblat oportú, hi he deixat el meu coment. I ara us el faig públic. No és políticament correcte, encara. Però em faig un fart de plorar.

Sóc home i està mal vist. Però m’és igual. Ho reconec. Ploro per tonteries (d’acord, s’ha de dir, ximpleries).

I ploro quan sento cançons com aquesta:

Sí, en Serrat, està molt jovenet i en versions posteriors encara era més tendre però….es que només volia una llagrimeta, no calia derrotar-me!

[@more@]

5s comentaris

La banda sonora – Mike Oldfield

Un dels autors que van pesar (influenciar) en les meves eleccions musicals posteriors va ser Mike Oldfield. Va ser dels primers que vaig escoltar i que em van fer entrar en el "rock sinfònic".

Us penjo un tube de fa 25 anys (com passa el temps!):

Després van venir tardes de petons i porros, com canta en Sabina. Encara no li he dedicat cap tramesa? Potser la propera.

[@more@]

1 comentari

Encara hi sóc

Hi sóc. Però només trobo paraules gastades.

Potser demà busqui un mercat per revifar-me. A aquestes hores són tots tancats.

[@more@]

Comentaris tancats a Encara hi sóc